Quan s’acabava la cerimònia de l’homenatge de comiat d’en Miquel Reverter, a l’església de Sant Vicenç dels Horts, em van venir a la memòria records llunyans, però encara molt vius, de la nostra relació entre els anys 1950-1957 als salesians d’Horta de Barcelona, on vàrem fer els estudis de primària i batxillerat en règim d’internat més o menys sever.
La primera imatge és molt cruel. En efecte, encara recordo, molt bé, que un matí el va venir a buscar, a mitja classe de 3r de batxillerat, un familiar seu. Van marxar ràpids, sense dir res.
Al vespre, en la trobada d’abans d’anar a dormir, dita “buenas noches”, implantada per Dom Bosco, el director ens va comunicar la mort de la seva mare, per la qual vàrem resar una pregària.
Quin cop més dur per a un noi de 13 anys.
Al cap d’uns dies va tornar al col·legi amb un vestit negre, trist i amb poques ganes de fer res. Jo li vaig fer costat, potser sense dir-li res, ja que comprenia més que ningú la seva profunda pena, ja que feia uns quatre anys que el meu germà i jo, també havíem perdut la nostre mare.
No fa gaire temps, quan ens vàrem retrobar, li vaig explicar aquests records. Ell, primer, es va estranyar molt que encara ho recordés i desprès em va agrair, emocionat, que li ho expliqués.
En Miquel del meu record juvenil era un noi senzill, tranquil, de poques paraules, seriós amb posat de murri, però, sobre tot, era molt bona persona, tant que a 6è de batxillerat els salesians li van concedir el premi extraordinari a l’alumne de millor conducte de tot el col·legi. Tota una garantia de per vida.
Als dos ens agradava jugar al futbol i dedicaven el temps d’esbarjo, entre classe i classe, a córrer desesperats al pati darrera d’una pilota. La tasca era molt complicada, ja que al pati hi jugaven alhora 5 equips, cada un amb la seva pilota. A cada porteria, per tant, hi havia 5 porters i tot i que es donaven les condicions òptimes perquè es formés un gran desgavell, mai no havia passat res, ja que tothom coneixia els seus companys de joc i la seva pilota.
En Miquel es va fer famós perquè s’obria pas al pati amb la pilota controlada als peus, entre un núvol de jugadors, aixecant i movent els braços, cosa que produïa que, més d’un, rebés una bufetada, sempre sense cap mala intenció. Per aquest fet se’l coneixia pel sobrenom de “el rems”.
Quan jugàvem els campionats entre cursos, el dos formàvem part de l’equip de futbol del curs. Vàrem ser campions a 5è i 6è de batxillerat.
Crec que la família i l’estada al salesians d'Horta van ser la bona terra i la llavor que donaren aquest fruit tant admirat i estimat per tots, anomenat Miquel, que, a la vegada, és el nostre model a seguir.
El passat 24 de maig, dia en que vàrem celebrar el 50è aniversari de la sortida del salesians, vam seure a la mateixa taula i vaig comprovar les seves dots de convenciment i fermesa, quan ell mateix va plantejar al director actual del col·legi, el tema del paper de l’Església en certs conflictes socials. Jo quasi no vaig dir res, ja que només volia escoltar la força dels seus arguments, que tant han lloat els seus companys de la Unió de Pagesos.
Em va beneficiar molt haver compartit amb en Miquel tantes vivències als salesians i estic orgullós de tot el que ha fet al llarg de la seva vida. Només m’ha quedat la recança de no haver compartit amb ell la seva constant lluita per la terra. Ell te raó, si no la defensem entre tots, aquest món acabarà, amb el temps, definitivament negat per les aigües dels oceans. Un trist final per al planeta Terra, ara que hem arribat a Mart.
Estic segur que quan algun dia estigui perdut en l’immensitat de l’univers, veuré en Miquel a la llunyania obrint-se pas amb “els rems”, de la mateixa manera que ho feia al pati del col·legi quan jugava a futbol. Aleshores estaré molt tranquil perquè sabré que seguint el seu rastre arribaré, com ell, a bon port.
Moltes gràcies, Miquel, “el rems” !
Pep Terradas
Octubre de 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
diumenge, 28 de desembre del 2008
Nadala
(CONTEMPLANT UN XIPRER PLANTAT AL JADRÍ DE CASA)
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, símbol de fortalesa, pau i serenor, resistent al vent de tramuntana, no podem deixar de pensar que fa honor a qui el va plantar.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, és una manera de poder gaudir de l’amistat que el Miquel Reverter ens va regalar. I no podem, alhora, deixar de fer-ne una comparança.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, també recordem la seva fortalesa d’ànim i de serenor davant els moments difícils, resistent als mals vents, recte i senzill. Sense floritures, però fort i coherent amb els seus principis.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre i contemplem el punt on sembla que toqui el cel, se’ns fa més present l’exemple de vida del Miquel, la seva grandesa de cor i d’esperit.
El seu record ens ha d’encoratjar a créixer com a persones per poder així assolir la fortalesa necessària per combatre “les males jugades del temps”.
Bon Nadal!
Montse Navarro i Ton Masip
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, símbol de fortalesa, pau i serenor, resistent al vent de tramuntana, no podem deixar de pensar que fa honor a qui el va plantar.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, és una manera de poder gaudir de l’amistat que el Miquel Reverter ens va regalar. I no podem, alhora, deixar de fer-ne una comparança.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, també recordem la seva fortalesa d’ànim i de serenor davant els moments difícils, resistent als mals vents, recte i senzill. Sense floritures, però fort i coherent amb els seus principis.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre i contemplem el punt on sembla que toqui el cel, se’ns fa més present l’exemple de vida del Miquel, la seva grandesa de cor i d’esperit.
El seu record ens ha d’encoratjar a créixer com a persones per poder així assolir la fortalesa necessària per combatre “les males jugades del temps”.
Bon Nadal!
Montse Navarro i Ton Masip
Article publicat a la revista l'EINA. Novembre 2008. Núm. 129
El Miquel que vaig conèixer
Recordo, ja fa molts anys, en els inicis de la Unió de Pagesos de Catalunya i també de la Unió de Pagesos del Baix Llobregat, quan un grup, no massa nombrós de pagesos, es trobava a la rectoria de l’església de Molins de Rei. En aquells temps es tractava de difondre i estendre la Unió el seu ideari per tota la comarca. Calia cercar els contactes adequats a cada població i és així que un dels fundadors de la Unió, n’Esteve Faura, pagès papiolenc i integrant d’aquell primer nucli de pagesos baixllobregatins afiliats, em deia: “noi, ves a parlar amb tal o qual pagès d’aquí o d’allà...” I un dels primers noms que em va suggerir va ser el d’en Miquel Reverter. Per a mi era la primera vegada que en vaig sentir parlar.
Poc temps desprès, en una sala de l’aleshores oficial “Hermandat” de Sant Boi, els sindicat com en deien els pagesos, en Miquel Reverter, acompanyat d’altres pagesos de Sant Vicenç dels Horts, escoltava i exposava als pagesos d’arreu de la comarca aplegats allí.
La primera impressió que recordo d’en Miquel era que em trobava davant d’un pagès il·lustrat, acostumat a parlar en públic, amb un discurs llarg i coherent, envoltat per la seva gent. Sempre ha entès la reivindicació pagesa en la seva dimensió col·lectiva.
Ben aviat va prendre compromisos en el sindicat a escala comarcal. El 1982 va ser escollit per a la Permanent Comarcal, i li va tocar la responsabilitat de dinamitzar el sindicat. Com deia, en Miquel creia en el fet col·lectiu, en el valor de la democràcia en definitiva i, recordo molt bé que portava el debat sindical de la comarca al seu poble i a l’inrevés. En el cas d’en Miquel l’interès i respecte per les opinions de tothom ha estat una constant en el seu quefer quotidià.
Posteriorment, al 1984, va ser elegit per representar a la comarca al Consell Nacional de la Unió de Pagesos, responsabilitat que va exercir fins a la seva mort. La seva contribució a la Unió de Pagesos comarca enllà l’ha prodigat sempre que ha pogut. La seva veu als congressos i assembles nacionals no solament ha servit per reivindicar la pagesia baixllobregatina sinó que han servit per aportar aquelles dosis de serenor i ponderació tant necessàries en aquestes trobades col·lectives.
Tenia una visió de Catalunya, gens sectària, segurament el seu caràcter obert i empàtic i el fet de viure en un poble que es va veure negat per les onades immigratòries dels anys seixanta, li van donar aquesta visió comprensiva. Mai no es va vantar de ser un autòcton. Ni va utilitzar un llenguatge de menyspreu vers els nous vinguts, d’altra banda força abundant en alguns sectors de la pagesia. Però això no limitava el seu arrelament a la terra que estimava, a Catalunya i a la seva cultura. Poques vegades es definia per filies o fòbies. Hores d’ara no sé si era o no del Barça.
Va participar en totes les lluites i esdeveniments importants des de la perspectiva sindical a la comarca. I òbviament també en les del seu poble. Es així que va haver de fer front a les pretensions municipals de la nova façana del Llobregat, amb les seves diferents fases, la qual cosa representava malmetre bona part de zona agrícola de Sant Vicenç. Va haver de trampejar amb la Planta Asfàltica que es volia posar en sòl agrari. I sobretot amb les expropiacions que no varen cessar de cruspir-se el poc sòl de regadiu que hi restava: canonades diverses i canal de desguàs i sobretot l’Autovia i el TGV que pràcticament acomiadaven l’agricultura i per extensió la pagesia vicentina.
Difícil paper el del sindicat UP i el dels seus dirigents al front, en la qüestió de les expropiacions, ja que si bé havien d’oposar-s’hi a malmetre més terreny agrari, tampoc podien tancar els ulls a una realitat que s’imposava de forma gairebé indiscutible. Poc s’hi podia fer, però el poc que es podia, es feia. En Miquel no donava la batalla per perduda mai, amb el seu caràcter constructiu i perseverant, sempre veia l’escletxa per treure’n profit, mai profit personal, sempre en defensa d’un col·lectiu, d’una idea lloable i molt sovint d’unes causes perdudes. Jo crec que la seva fe de creient li donava aquesta força que a la vegada era conformació, acceptació de la realitat, resignació cristiana diguem-ne, pragmatisme en termes laics, i a la vegada convicció amb la idea que creus. Les expropiacions han marcat bona part de la seva tasca i de la seva dedicació sindical. Llargues i pesades negociacions, queixes per totes les parts. Han estat unes lluites complexes, no exemptes de contradiccions. Heus aquí una anècdota que ell explicava i que ve a resumir tota la complexitat i contradicció del procés i dels difícils equilibris i malentesos del paper que hi jugava en Miquel: un pagès ja jubilat desprès de ser informat que potser li afectarien un tros de terra, però que encara no era clar, li va dir a en Miquel, en privat, que si l’autovia passava per Sant Vicenç i a ell no l’afectaven, en Miquel en seria responsable, ja que en Miquel, segons ell, tenia potestat per modificar el projecte i per tant el seu camp havia de ser afectat.
També recordo els difícils moments quan s’allargaven in aeternum els pagaments de les indemnitzacions ja acordades, després de gestions amb responsable del Ministeri de torn, de la Delegació de Govern, de comunicats de premsa, de manifestacions, de tancades a la seu del ADIF a Barcelona, etc.. En Miquel era prudent, tocava de peus a terra. I gairebé mai perdia els nervis. Tot i que tenia geni i tossuderia. Però buscava el consens, la moderació, la visió no excloent. I quan això no es produïa aleshores el veies amoïnat, un pel nerviós. No era home d’enfrontaments. La prudència, la moderació, el seu caràcter natural que el portava a defugir de confrontacions, però tot això en ell no era manifestació de debilitat ans al contrari era indicador de conviccions fortes en la virtut de la tolerància i en el màxim respecte al pròxim.
Al final de 1994 es va presentar a les primeres eleccions sindicals democràtiques del camp català a les cambres agràries. Va viure amb molta joia la victòria de la Unió de Pagesos a Catalunya, a la qual tant van contribuir el Baix Llobregat i a Sant Vicenç. A partir d’aleshores el Baix Llobregat va viure un període de fort consens entre tota la pagesia, i la Unió feia de pal de paller indiscutible. En Miquel personificava millor que ningú aquest nou tarannà de la UP: obert, participatiu, i amb consciència de liderar el projecte de la pagesia baixllobregatina. En una entrevista feta a l’EINA (per cert el nom d’aquest butlletí el va proposar ell) manifestava els seus temors pel futur de l’agricultura del Baix Llobregat, però això no impedia al mateix temps, fer un acte de fe per la pervivència de l’agricultura periurbana i de la necessitat de lluitar per la dignificació de la feina del pagès en aquests indrets.
Sempre aprofitava per fer autocrítica, sovint ressaltava el fet de no ser ”prou capaços d’agrupar-nos i fer força conjuntament” Ell evidentment s’hi incloïa. La humilitat també era una de les seves virtuts, humiliat i austeritat. Estava llunyíssim d’aquella mena de pagès ostentós, fatxenda de tertúlies de bar. Ell entrava educadament i aquesta primera bona impressió física, era ben plantat, després se substanciava, amb escreix, amb el tracte personal.
Aquest període dolç que va viure la pagesia baixllobregatina va culminar en la constitució del Parc Agrari, l’instrument que en principi havia de garantir la salvaguarda i potenciació de l’agricultura a la nostra comarca, amb mesures actives i fort compromís de les administracions públiques. Però paradoxalment aquesta fita, degudament instrumentada pels qui tenien interessos polítics contraris, va ser l’argument per tornar a dividir a la pagesia.
En Miquel va jugar un paper crucial tant en la constitució com en el funcionament del Parc Agrari. Va ser membre dels òrgans de govern del Consorci del Parc Agrari fins el seu decés. Davant d’aquesta institució va mostrar sempre una actitud crítica i ponderada, gens submisa als poders públics.
He dit que les expropiacions li van sostraure molt de temps i dedicació. L’altre qüestió que li feia perdre el son, i a fe meva que potser era la cosa que més li costava de perdre, va ser el Parc Agrari, el controvertit Parc Agrari. Quantes hores esmerçades, quantes discussions, quants maldecaps, quantes frustracions... quantes il·lusions i també, òbviament, algunes satisfaccions. Alguns esdevingueren escèptics molt aviat, altres potser també ho eren però havien d’agafar-se a un ferro calent, no hi havia res més, i calia treure or de les pedres. En Miquel era d’aquests darrers. Per enfortir l’únic instrument que podia garantir una certa dignitat de la pagesia baixllobregatina calia dedicar-hi tots els esforços, tasca d’altra banda apassionant pel ventall de temes que comportava i per la riquesa d’aspectes a tractar, entre d’altres. En Miquel s’hi va dedicar de valent: indubtablement va patir, però també en va fruir.
En Lluís Parés, un altre gran sindicalista, lluitador irreductible, ho deia en el dia del seu enterrament: potser ara, d’allà on siguis, puguis veure la vall baixa i la plana del riu tal com ens agradaria veure-la.
No va estar sol en la tasca del Parc Agrari. En Francesc Ribes, l’altra gran figura històrica viva del sindicalisme pagès de la comarca, el va tenir sempre al seu costat, o millor dit, es varen tenir mútuament l’un al costat de l’altre.
Posteriorment a l’any 2000 una renovació en profunditat de la Permanent Comarcal va fer entrar saba nova. En Miquel respirava tranquil, la llavor havia germinat.
Però ell no va abandonar el vaixell. Era necessari. Potser hi havia alguns signes que convocaven el relleu: a les eleccions a cambres agraris del 2002, en Miquel tancava la llista de Barcelona. Aquest fet implicava també un primer reconeixement públic per part de la Unió de Pagesos de Catalunya.
Sense cap mena de dubte en Miquel Reverter ha estat la referència, la persona amb la qual s’ha identificat a la Unió de Pagesos del Baix Llobregat. Es per això que hem quedat orfes. Es diu que ningú es imprescindible, però no hi ha un altre Miquel Reverter, no el podrem substituir. Ens queda el seu llegat, el seu bon fer, el seu exemple, la seva influència, el seu record inoblidable. I també un gran buit.
En Miquel Reverter era una persona abnegada, entregada a les causes que considerava justes. Va ser un home feliç, va viure amb plenitud, lliurat a allò que volia i posant-hi tot allò que calia. L’esforç per a ell era un gran valor, el va poder exercitar i molt. Llàstima que se n’anés tant aviat.
Ismael Santonja i Ivorra
Recordo, ja fa molts anys, en els inicis de la Unió de Pagesos de Catalunya i també de la Unió de Pagesos del Baix Llobregat, quan un grup, no massa nombrós de pagesos, es trobava a la rectoria de l’església de Molins de Rei. En aquells temps es tractava de difondre i estendre la Unió el seu ideari per tota la comarca. Calia cercar els contactes adequats a cada població i és així que un dels fundadors de la Unió, n’Esteve Faura, pagès papiolenc i integrant d’aquell primer nucli de pagesos baixllobregatins afiliats, em deia: “noi, ves a parlar amb tal o qual pagès d’aquí o d’allà...” I un dels primers noms que em va suggerir va ser el d’en Miquel Reverter. Per a mi era la primera vegada que en vaig sentir parlar.
Poc temps desprès, en una sala de l’aleshores oficial “Hermandat” de Sant Boi, els sindicat com en deien els pagesos, en Miquel Reverter, acompanyat d’altres pagesos de Sant Vicenç dels Horts, escoltava i exposava als pagesos d’arreu de la comarca aplegats allí.
La primera impressió que recordo d’en Miquel era que em trobava davant d’un pagès il·lustrat, acostumat a parlar en públic, amb un discurs llarg i coherent, envoltat per la seva gent. Sempre ha entès la reivindicació pagesa en la seva dimensió col·lectiva.
Ben aviat va prendre compromisos en el sindicat a escala comarcal. El 1982 va ser escollit per a la Permanent Comarcal, i li va tocar la responsabilitat de dinamitzar el sindicat. Com deia, en Miquel creia en el fet col·lectiu, en el valor de la democràcia en definitiva i, recordo molt bé que portava el debat sindical de la comarca al seu poble i a l’inrevés. En el cas d’en Miquel l’interès i respecte per les opinions de tothom ha estat una constant en el seu quefer quotidià.
Posteriorment, al 1984, va ser elegit per representar a la comarca al Consell Nacional de la Unió de Pagesos, responsabilitat que va exercir fins a la seva mort. La seva contribució a la Unió de Pagesos comarca enllà l’ha prodigat sempre que ha pogut. La seva veu als congressos i assembles nacionals no solament ha servit per reivindicar la pagesia baixllobregatina sinó que han servit per aportar aquelles dosis de serenor i ponderació tant necessàries en aquestes trobades col·lectives.
Tenia una visió de Catalunya, gens sectària, segurament el seu caràcter obert i empàtic i el fet de viure en un poble que es va veure negat per les onades immigratòries dels anys seixanta, li van donar aquesta visió comprensiva. Mai no es va vantar de ser un autòcton. Ni va utilitzar un llenguatge de menyspreu vers els nous vinguts, d’altra banda força abundant en alguns sectors de la pagesia. Però això no limitava el seu arrelament a la terra que estimava, a Catalunya i a la seva cultura. Poques vegades es definia per filies o fòbies. Hores d’ara no sé si era o no del Barça.
Va participar en totes les lluites i esdeveniments importants des de la perspectiva sindical a la comarca. I òbviament també en les del seu poble. Es així que va haver de fer front a les pretensions municipals de la nova façana del Llobregat, amb les seves diferents fases, la qual cosa representava malmetre bona part de zona agrícola de Sant Vicenç. Va haver de trampejar amb la Planta Asfàltica que es volia posar en sòl agrari. I sobretot amb les expropiacions que no varen cessar de cruspir-se el poc sòl de regadiu que hi restava: canonades diverses i canal de desguàs i sobretot l’Autovia i el TGV que pràcticament acomiadaven l’agricultura i per extensió la pagesia vicentina.
Difícil paper el del sindicat UP i el dels seus dirigents al front, en la qüestió de les expropiacions, ja que si bé havien d’oposar-s’hi a malmetre més terreny agrari, tampoc podien tancar els ulls a una realitat que s’imposava de forma gairebé indiscutible. Poc s’hi podia fer, però el poc que es podia, es feia. En Miquel no donava la batalla per perduda mai, amb el seu caràcter constructiu i perseverant, sempre veia l’escletxa per treure’n profit, mai profit personal, sempre en defensa d’un col·lectiu, d’una idea lloable i molt sovint d’unes causes perdudes. Jo crec que la seva fe de creient li donava aquesta força que a la vegada era conformació, acceptació de la realitat, resignació cristiana diguem-ne, pragmatisme en termes laics, i a la vegada convicció amb la idea que creus. Les expropiacions han marcat bona part de la seva tasca i de la seva dedicació sindical. Llargues i pesades negociacions, queixes per totes les parts. Han estat unes lluites complexes, no exemptes de contradiccions. Heus aquí una anècdota que ell explicava i que ve a resumir tota la complexitat i contradicció del procés i dels difícils equilibris i malentesos del paper que hi jugava en Miquel: un pagès ja jubilat desprès de ser informat que potser li afectarien un tros de terra, però que encara no era clar, li va dir a en Miquel, en privat, que si l’autovia passava per Sant Vicenç i a ell no l’afectaven, en Miquel en seria responsable, ja que en Miquel, segons ell, tenia potestat per modificar el projecte i per tant el seu camp havia de ser afectat.
També recordo els difícils moments quan s’allargaven in aeternum els pagaments de les indemnitzacions ja acordades, després de gestions amb responsable del Ministeri de torn, de la Delegació de Govern, de comunicats de premsa, de manifestacions, de tancades a la seu del ADIF a Barcelona, etc.. En Miquel era prudent, tocava de peus a terra. I gairebé mai perdia els nervis. Tot i que tenia geni i tossuderia. Però buscava el consens, la moderació, la visió no excloent. I quan això no es produïa aleshores el veies amoïnat, un pel nerviós. No era home d’enfrontaments. La prudència, la moderació, el seu caràcter natural que el portava a defugir de confrontacions, però tot això en ell no era manifestació de debilitat ans al contrari era indicador de conviccions fortes en la virtut de la tolerància i en el màxim respecte al pròxim.
Al final de 1994 es va presentar a les primeres eleccions sindicals democràtiques del camp català a les cambres agràries. Va viure amb molta joia la victòria de la Unió de Pagesos a Catalunya, a la qual tant van contribuir el Baix Llobregat i a Sant Vicenç. A partir d’aleshores el Baix Llobregat va viure un període de fort consens entre tota la pagesia, i la Unió feia de pal de paller indiscutible. En Miquel personificava millor que ningú aquest nou tarannà de la UP: obert, participatiu, i amb consciència de liderar el projecte de la pagesia baixllobregatina. En una entrevista feta a l’EINA (per cert el nom d’aquest butlletí el va proposar ell) manifestava els seus temors pel futur de l’agricultura del Baix Llobregat, però això no impedia al mateix temps, fer un acte de fe per la pervivència de l’agricultura periurbana i de la necessitat de lluitar per la dignificació de la feina del pagès en aquests indrets.
Sempre aprofitava per fer autocrítica, sovint ressaltava el fet de no ser ”prou capaços d’agrupar-nos i fer força conjuntament” Ell evidentment s’hi incloïa. La humilitat també era una de les seves virtuts, humiliat i austeritat. Estava llunyíssim d’aquella mena de pagès ostentós, fatxenda de tertúlies de bar. Ell entrava educadament i aquesta primera bona impressió física, era ben plantat, després se substanciava, amb escreix, amb el tracte personal.
Aquest període dolç que va viure la pagesia baixllobregatina va culminar en la constitució del Parc Agrari, l’instrument que en principi havia de garantir la salvaguarda i potenciació de l’agricultura a la nostra comarca, amb mesures actives i fort compromís de les administracions públiques. Però paradoxalment aquesta fita, degudament instrumentada pels qui tenien interessos polítics contraris, va ser l’argument per tornar a dividir a la pagesia.
En Miquel va jugar un paper crucial tant en la constitució com en el funcionament del Parc Agrari. Va ser membre dels òrgans de govern del Consorci del Parc Agrari fins el seu decés. Davant d’aquesta institució va mostrar sempre una actitud crítica i ponderada, gens submisa als poders públics.
He dit que les expropiacions li van sostraure molt de temps i dedicació. L’altre qüestió que li feia perdre el son, i a fe meva que potser era la cosa que més li costava de perdre, va ser el Parc Agrari, el controvertit Parc Agrari. Quantes hores esmerçades, quantes discussions, quants maldecaps, quantes frustracions... quantes il·lusions i també, òbviament, algunes satisfaccions. Alguns esdevingueren escèptics molt aviat, altres potser també ho eren però havien d’agafar-se a un ferro calent, no hi havia res més, i calia treure or de les pedres. En Miquel era d’aquests darrers. Per enfortir l’únic instrument que podia garantir una certa dignitat de la pagesia baixllobregatina calia dedicar-hi tots els esforços, tasca d’altra banda apassionant pel ventall de temes que comportava i per la riquesa d’aspectes a tractar, entre d’altres. En Miquel s’hi va dedicar de valent: indubtablement va patir, però també en va fruir.
En Lluís Parés, un altre gran sindicalista, lluitador irreductible, ho deia en el dia del seu enterrament: potser ara, d’allà on siguis, puguis veure la vall baixa i la plana del riu tal com ens agradaria veure-la.
No va estar sol en la tasca del Parc Agrari. En Francesc Ribes, l’altra gran figura històrica viva del sindicalisme pagès de la comarca, el va tenir sempre al seu costat, o millor dit, es varen tenir mútuament l’un al costat de l’altre.
Posteriorment a l’any 2000 una renovació en profunditat de la Permanent Comarcal va fer entrar saba nova. En Miquel respirava tranquil, la llavor havia germinat.
Però ell no va abandonar el vaixell. Era necessari. Potser hi havia alguns signes que convocaven el relleu: a les eleccions a cambres agraris del 2002, en Miquel tancava la llista de Barcelona. Aquest fet implicava també un primer reconeixement públic per part de la Unió de Pagesos de Catalunya.
Sense cap mena de dubte en Miquel Reverter ha estat la referència, la persona amb la qual s’ha identificat a la Unió de Pagesos del Baix Llobregat. Es per això que hem quedat orfes. Es diu que ningú es imprescindible, però no hi ha un altre Miquel Reverter, no el podrem substituir. Ens queda el seu llegat, el seu bon fer, el seu exemple, la seva influència, el seu record inoblidable. I també un gran buit.
En Miquel Reverter era una persona abnegada, entregada a les causes que considerava justes. Va ser un home feliç, va viure amb plenitud, lliurat a allò que volia i posant-hi tot allò que calia. L’esforç per a ell era un gran valor, el va poder exercitar i molt. Llàstima que se n’anés tant aviat.
Ismael Santonja i Ivorra
dimarts, 16 de desembre del 2008
Paraules en la celebració exequial
M'adhereixo en tot el que ha dit Mn. Josep Mª Fisa. Fa quaranta-cinc anys, essent jo, des de feia molt poc, rector de Corbera de Llobregat "Alta" i havent rebut de Mn. Joan Batlles l'encàrrec de ser el Consiliari de la Jarcf de la Comarca del Llobregat, a mig matí d'un diumenge, En Miquel pujà, en bicicleta, a veure'm, per parlar, amb molt d'interès, sobre el Moviment de Joves de la Jarc/f. Ens vàrem entendre perfectament i jo li vaig demanar que ell acceptés ser el responsable (president) comarcal. Des d'aquell moment tots dos vàrem anar recorrent junts el mateix camí: consiliari i responsable comarcals, consiliari i president diocesans, consiliari i president regionals i consiliari i membre de la comissió nacional de tot el país espanyol. Voldria remarcar dues actituds bàsiques d'En Miquel: la seva disponibilitat i la seva senzillesa; sempre a punt per a servir i sempre amb una senzillesa concreta i eficaç. Cal remarcar, a més del treball pels objectius proposats pel Moviment Jarc/Jarcf de conversió-evangelització, la gran amistat entre tots, dirigents, militants i consiliaris, i que ha perdurat i perdura, com ho podem constatar avui. Moltes vegades ens donen gràcies als mossens pel que hem donat o donem a través del nostre ministeri, però amb tota sinceritat vull manifestar que jo reconec que en el meu ministeri de sacerdot i de consiliari he rebut molt més del que he donat.
Gràcies, moltes gràcies, Miquel!
Francesc Mestre
Gràcies, moltes gràcies, Miquel!
Francesc Mestre
dimarts, 25 de novembre del 2008
Article publicat a la revista "El Llaç"
Va morir Miquel Reverter, destacat activista d'Unió de Pagesos de la comarca
El passat 6 d'octubre va morir, victima de càncer, Miquel Reverter i Estrada, de 67 anys, pagès de Sant Vicenç dels Horts, persona molt vingulada a la nostra vila per raons de parentiu i de relació per la pròpia activitat de la pagesia. Durant més de 35 anys va ser present a la Fira de la Candelera amb una parada de planter d'arbres fruiters. De fet, ha estat l'últim viverista de pagès del Baix Llobregat. Precisament l'ant 1991 va pronunciar el pregó de la 140ena Fira a la sala del Foment, pregó que fou molt elogiat pel seu contingut didàctic sobre el món de la terra, específicament del Baix Llobregat.
Ha estat delegat comarcal del sindicat Unió de Pagesos i de la junta del Parc Agrari del Baix Llobregat, organisme composat per la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal i Unió de Pagesos.
En el seu vessant espiritual ha estat una persona de fe sòlida, compromesa i conseqüent. De jove, entre els anys 1966-1969 fou delegat diocessà de la JAC i coordinador a nivell de Catalunya, juntament amb la molinenca Julita Margarit, en la branca femenina, que després seria la seva esposa.
L'acte del comiat a la parròquia de Sant Vicenç fou molt concorregut -l'església va resultar del tot insuficient- i emotiu, amb la participació de persones properes que van ressaltar el seu tarannà bonomiós, modest i auster i les seves qualitats espirituals i humanes.
Miquel Rius
El passat 6 d'octubre va morir, victima de càncer, Miquel Reverter i Estrada, de 67 anys, pagès de Sant Vicenç dels Horts, persona molt vingulada a la nostra vila per raons de parentiu i de relació per la pròpia activitat de la pagesia. Durant més de 35 anys va ser present a la Fira de la Candelera amb una parada de planter d'arbres fruiters. De fet, ha estat l'últim viverista de pagès del Baix Llobregat. Precisament l'ant 1991 va pronunciar el pregó de la 140ena Fira a la sala del Foment, pregó que fou molt elogiat pel seu contingut didàctic sobre el món de la terra, específicament del Baix Llobregat.
Ha estat delegat comarcal del sindicat Unió de Pagesos i de la junta del Parc Agrari del Baix Llobregat, organisme composat per la Diputació de Barcelona, el Consell Comarcal i Unió de Pagesos.
En el seu vessant espiritual ha estat una persona de fe sòlida, compromesa i conseqüent. De jove, entre els anys 1966-1969 fou delegat diocessà de la JAC i coordinador a nivell de Catalunya, juntament amb la molinenca Julita Margarit, en la branca femenina, que després seria la seva esposa.
L'acte del comiat a la parròquia de Sant Vicenç fou molt concorregut -l'església va resultar del tot insuficient- i emotiu, amb la participació de persones properes que van ressaltar el seu tarannà bonomiós, modest i auster i les seves qualitats espirituals i humanes.
Miquel Rius
dimecres, 12 de novembre del 2008
Text publicat a la revista d'ERC de Sant Vicenç dels Horts
Agraeixo als companys d’ERC-SVH que em deixin fer servir la nostra publicació per bolcar-hi sentiments i emocions personals, més enllà dels aspectes habituals estrictament vinculats amb aquesta revista. Els ho agraeixo i espero transmetre la sensació que, d’una manera o altra, tots compartim a ERC-SVH.
El Miquel Reverter va morir dilluns, 6 d’octubre. Dimarts, 7 d’octubre, la parròquia de Sant Vicenç Màrtir es va omplir de gom a gom, per retre-li un sentit homenatge de comiat. Un homenatge que no va deixar ningú indiferent.
«Coherent fins al final.» Amb aquestes paraules, la Julita recordava serenament una de les qualitats públiques més evidents del Miquel. Una qualitat tan absent avui dia...
A Sant Vicenç dels Horts, i a tot arreu, ens fan falta homes i dones, amb uns principis tan ben assentats com els que tenia el Miquel. Amb uns valors clars i valents. Amb la paraula justa en el moment precís. Honest i senzill. Admirable.
Estimava la terra i la treballava amb sentiment. I la tristor se’l menjava en silenci quan pensava en la transformació d’aquest poble, on cada parcel·la de camp esdevindrà un bloc de pisos. Estimava la terra i ha tornat a la terra.
Però ens ha deixat un exemple a seguir. Un exemple de lluita i perseverança. Un referent de qualitats humanes, en una època de prioritats materials. En un moment on només sabem veure la cara rendible de les coses, i no el pes dels sentiments i la grandesa de la humilitat.
Miquel, et trobarem a faltar, també des de la nostra petita barraca política, on mai ens va faltar el teu consell, amb paraules i amb silencis.
Tant de bo Sant Vicenç dels Horts tingués el privilegi de comptar amb polítics i dirigents de la teva talla. Tant de bo tots els que pretenem treballar per Sant Vicenç, des de qualsevol grup polític o entitat, fóssim capaços de trepitjar la terra amb la fermesa que tu ho feies. Sempre honestament i humilment. Amb coherència fins al final.
Gràcies per tot el que m’has ensenyat, sense saber-ho.
Visca la terra!
Imma Prat i Salvans
Regidora d’ERC-SVH
El Miquel Reverter va morir dilluns, 6 d’octubre. Dimarts, 7 d’octubre, la parròquia de Sant Vicenç Màrtir es va omplir de gom a gom, per retre-li un sentit homenatge de comiat. Un homenatge que no va deixar ningú indiferent.
«Coherent fins al final.» Amb aquestes paraules, la Julita recordava serenament una de les qualitats públiques més evidents del Miquel. Una qualitat tan absent avui dia...
A Sant Vicenç dels Horts, i a tot arreu, ens fan falta homes i dones, amb uns principis tan ben assentats com els que tenia el Miquel. Amb uns valors clars i valents. Amb la paraula justa en el moment precís. Honest i senzill. Admirable.
Estimava la terra i la treballava amb sentiment. I la tristor se’l menjava en silenci quan pensava en la transformació d’aquest poble, on cada parcel·la de camp esdevindrà un bloc de pisos. Estimava la terra i ha tornat a la terra.
Però ens ha deixat un exemple a seguir. Un exemple de lluita i perseverança. Un referent de qualitats humanes, en una època de prioritats materials. En un moment on només sabem veure la cara rendible de les coses, i no el pes dels sentiments i la grandesa de la humilitat.
Miquel, et trobarem a faltar, també des de la nostra petita barraca política, on mai ens va faltar el teu consell, amb paraules i amb silencis.
Tant de bo Sant Vicenç dels Horts tingués el privilegi de comptar amb polítics i dirigents de la teva talla. Tant de bo tots els que pretenem treballar per Sant Vicenç, des de qualsevol grup polític o entitat, fóssim capaços de trepitjar la terra amb la fermesa que tu ho feies. Sempre honestament i humilment. Amb coherència fins al final.
Gràcies per tot el que m’has ensenyat, sense saber-ho.
Visca la terra!
Imma Prat i Salvans
Regidora d’ERC-SVH
divendres, 31 d’octubre del 2008
Paraules de comiat
En aquests moments de la celabració de la Miassa de comiat d’en Miquel no crec que facin falta moltes paraules per sentir-nos emocionalment molt units, i la posada en comú dels nostres records i vivències d’ell arribaran fàcilment al nostre cor tan entristit.
Tota la premsa com també la ràdio i altres mitjans de comunicació van plens de notícies a l’entorn de crisis immobiliàries i financeres i ens diuen els experts que la crisi econòmica serà llarga i molt difícil i que suposarà canvis en el sistema productiu i financer internacionalitzat i globalitzat.
El mercat està fent catacrecs i moltes empreses ajusten les seves plantilles de personal o pleguen i així s’engrosseixen els col.lectius de marginats i pobres.
Estem contagiats i contaminats d’uns vents bastant huracanats de malestars econòmics.
En aquesta situació és urgent fer una bona reflexió i posar en el nostre inventari, en l’actiu del nostre balanç personal, els valors heretats de persones com en Miquel que han lluitat durant molts anys per incrementar el patrimoni social, humà i espiritual de les persones concretes del nostre país. Persones com Cassià Just, exabat de Montserrat, Joan Carrera i tants d’altres que han treballat no pas sense dificultats i amb molta dedicació i esperit creatiu, perquè el bé col.lectiu i comunitari prevalgui per damunt dels egoismes personals que porten a l’especulació i a l’enriquiment de pocs i empobreixen a la majoria, creant així situacions greus de desigualtats i injustícies.
La crisi tan forta, econòmicament parlant, té causes clares en la manca de valors socials i espirituals. Cal passar de l’acumulació del tenir a la riquesa del ser persones amb consciència de la irrenunciable dignitat de la vida dels humans.
Incrementem els nostres valors socials del respecte, la tolerància, l’equitat, i acompanyem i que vagin acompanyats dels valors de l’esperit especialment d’un cor net i humil, i així tindrem una gran incidència en el benestar social i personal.
Contagiem-nos la pau interior i el silenci tan necessaris en temps de molts sorolls mediàtics que bloquegen la nostra capacitat d’escoltar i ens impedeix d’acompanyar-nos en el camí dificultós de la vida quaotidiana.
Josep Ma Sanglas
Tota la premsa com també la ràdio i altres mitjans de comunicació van plens de notícies a l’entorn de crisis immobiliàries i financeres i ens diuen els experts que la crisi econòmica serà llarga i molt difícil i que suposarà canvis en el sistema productiu i financer internacionalitzat i globalitzat.
El mercat està fent catacrecs i moltes empreses ajusten les seves plantilles de personal o pleguen i així s’engrosseixen els col.lectius de marginats i pobres.
Estem contagiats i contaminats d’uns vents bastant huracanats de malestars econòmics.
En aquesta situació és urgent fer una bona reflexió i posar en el nostre inventari, en l’actiu del nostre balanç personal, els valors heretats de persones com en Miquel que han lluitat durant molts anys per incrementar el patrimoni social, humà i espiritual de les persones concretes del nostre país. Persones com Cassià Just, exabat de Montserrat, Joan Carrera i tants d’altres que han treballat no pas sense dificultats i amb molta dedicació i esperit creatiu, perquè el bé col.lectiu i comunitari prevalgui per damunt dels egoismes personals que porten a l’especulació i a l’enriquiment de pocs i empobreixen a la majoria, creant així situacions greus de desigualtats i injustícies.
La crisi tan forta, econòmicament parlant, té causes clares en la manca de valors socials i espirituals. Cal passar de l’acumulació del tenir a la riquesa del ser persones amb consciència de la irrenunciable dignitat de la vida dels humans.
Incrementem els nostres valors socials del respecte, la tolerància, l’equitat, i acompanyem i que vagin acompanyats dels valors de l’esperit especialment d’un cor net i humil, i així tindrem una gran incidència en el benestar social i personal.
Contagiem-nos la pau interior i el silenci tan necessaris en temps de molts sorolls mediàtics que bloquegen la nostra capacitat d’escoltar i ens impedeix d’acompanyar-nos en el camí dificultós de la vida quaotidiana.
Josep Ma Sanglas
dimecres, 22 d’octubre del 2008
RECORD
El dia 7 d’octubre acompanyàrem el Miquel, un amic entranyable. Per la Julita un company admirable, i que tenien l’estimació com a dò més preuat. Pels fills Francesc, Marc i Núria, un pare que es donava a ells per tot.
Com a amic de tota la vida, estic segur que el seu exemple de donació, pel que fa a servei als altres, quedarà sempre més en el meu record i m’ajudarà en el compromís.
Tots l’estimarem molt i sempre estarà amb nosaltres, encara que sigui des de la seva estrella, que farà més llum que mai, vetllant per la família i tots els que hem tingut la sort de viure amb ell una vertadera amistat.
Déu ens porta proves molt dures, que ens han d’enfortir.
Tu Julita, exemple de fe, de creença, viscuda colze a colze amb el Miquel, en el teu dolor et conforta el pensar que has lluitat per ell, i estàs segura que ha assolit un altre estadi, millor que aquest on vivim.
Miquel t’estimarem sempre.
Gràcies per els anys viscuts.
Joan Moyés/Antònia Munné
GAVÀ, 22 d’octubre de 2008
Com a amic de tota la vida, estic segur que el seu exemple de donació, pel que fa a servei als altres, quedarà sempre més en el meu record i m’ajudarà en el compromís.
Tots l’estimarem molt i sempre estarà amb nosaltres, encara que sigui des de la seva estrella, que farà més llum que mai, vetllant per la família i tots els que hem tingut la sort de viure amb ell una vertadera amistat.
Déu ens porta proves molt dures, que ens han d’enfortir.
Tu Julita, exemple de fe, de creença, viscuda colze a colze amb el Miquel, en el teu dolor et conforta el pensar que has lluitat per ell, i estàs segura que ha assolit un altre estadi, millor que aquest on vivim.
Miquel t’estimarem sempre.
Gràcies per els anys viscuts.
Joan Moyés/Antònia Munné
GAVÀ, 22 d’octubre de 2008
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Testimoni dels companys de la Unió de Pagesos
(Testimoni llegit per en Lluís Parés al final de l'enterrament)
Amic Miquel, company Miquel,
Hem demanat a la Julita poder dir avui unes paraules.
Tenim la necessitat de fer-ho perquè volem agrair-te la paciència que has tingut durant tants anys. Tots els dimarts, cada dimarts, sense faltar mai a cap reunió. Aguantant llargues reunions amb discussions, a vegades més amables, a vegades més aferrissades. Amb ma esquerra has sabut portar un grup de 10 pagesos, amb un caràcter, a vegades, no gens fàcil.
La teva constància ens ha de servir d’exemple. No has fallat mai a cap reunió, ni de la comarca, ni del Parc Agrari, ni a nivell nacional. El primer dissabte de cada mes a Vilafranca. Fins i tot quan la malaltia ja t’impedia conduir, vas seguir venint amb el cotxe dels companys.
Com que ens és difícil trobar paraules pròpies, les hem buscat en els poetes.
Des de jove et vas comprometre amb la lluita perquè enyoraves les primaveres lliures, per això et vas comprometre amb el moviment de les joventuts de l’Església i amb la Unió de Pagesos. És per això que t’hem portat aquest sarró dels primers anys de la Unió. Anys en els que vas emprendre el llarg viatge, que ha estat ple de coneixences, ple d’aventures, d’il·lusions i ple de lluites.
Però un trist atzar potser t’ha aturat, i t’ha fet caure a terra, abans d’hora. Et portem un pom de flors vermelles. Volen simbolitzar totes les teves lluites i les de totes les persones que formem la Unió de Pagesos.
Ara tens el privilegi de veure aquesta vall del Llobregat des de dalt de la carena, com tantes vegades l’hem pensat i somiat junts.
Ara que des de dalt de la carena pots veure la vall, ara pots triar com la vols veure.
Ara la pots veure sense la degradació a que l’ha portat el malentès progrés.
Ara la pots veure plena de pagesos i arbres fruiters.
Ara la pots veure amb el seu riu que, quan s’enfada, és cabalós i vermell.
Ara que tens aquest privilegi, a nosaltres ens provoca enyorança. Però també ens dóna força i empenta, i ens obliga a continuar la lluita que hem fet junts tots aquests anys, en la defensa de l’espai agrari.
El teu record ens encoratja a continuar, i sabem que estaràs present amb nosaltres.
Per això avui no et diem adéu, et diem: fins el dimarts que ve.
Sant Vicenç dels Horts, a 7 d’octubre de 2008
Amic Miquel, company Miquel,
Hem demanat a la Julita poder dir avui unes paraules.
Tenim la necessitat de fer-ho perquè volem agrair-te la paciència que has tingut durant tants anys. Tots els dimarts, cada dimarts, sense faltar mai a cap reunió. Aguantant llargues reunions amb discussions, a vegades més amables, a vegades més aferrissades. Amb ma esquerra has sabut portar un grup de 10 pagesos, amb un caràcter, a vegades, no gens fàcil.
La teva constància ens ha de servir d’exemple. No has fallat mai a cap reunió, ni de la comarca, ni del Parc Agrari, ni a nivell nacional. El primer dissabte de cada mes a Vilafranca. Fins i tot quan la malaltia ja t’impedia conduir, vas seguir venint amb el cotxe dels companys.
Com que ens és difícil trobar paraules pròpies, les hem buscat en els poetes.
Des de jove et vas comprometre amb la lluita perquè enyoraves les primaveres lliures, per això et vas comprometre amb el moviment de les joventuts de l’Església i amb la Unió de Pagesos. És per això que t’hem portat aquest sarró dels primers anys de la Unió. Anys en els que vas emprendre el llarg viatge, que ha estat ple de coneixences, ple d’aventures, d’il·lusions i ple de lluites.
Però un trist atzar potser t’ha aturat, i t’ha fet caure a terra, abans d’hora. Et portem un pom de flors vermelles. Volen simbolitzar totes les teves lluites i les de totes les persones que formem la Unió de Pagesos.
Ara tens el privilegi de veure aquesta vall del Llobregat des de dalt de la carena, com tantes vegades l’hem pensat i somiat junts.
Ara que des de dalt de la carena pots veure la vall, ara pots triar com la vols veure.
Ara la pots veure sense la degradació a que l’ha portat el malentès progrés.
Ara la pots veure plena de pagesos i arbres fruiters.
Ara la pots veure amb el seu riu que, quan s’enfada, és cabalós i vermell.
Ara que tens aquest privilegi, a nosaltres ens provoca enyorança. Però també ens dóna força i empenta, i ens obliga a continuar la lluita que hem fet junts tots aquests anys, en la defensa de l’espai agrari.
El teu record ens encoratja a continuar, i sabem que estaràs present amb nosaltres.
Per això avui no et diem adéu, et diem: fins el dimarts que ve.
Sant Vicenç dels Horts, a 7 d’octubre de 2008
Pregàries
El camp, la teva passió.
La familia, la teva vida.
Persona de poques paraules; tranquil, afable, disposat a donar un cop de mà…
I per damunt de tot, un home bo, a qui sempre recordarem. Preguem…
Durant la malaltia hem passat dies de tot. El que no ens ha faltat mai és l’esperança. Primer en la guareció, després dèiem: Facis la vostra voluntat.
Et donem gràcies Senyor pel do de la Fe, que ha donat sentit a tot el que hem passat: als duotes, les pors, les alegries, l’acceptació de la realitat…
En tot moment t’hem sentit aprop i ens has donat coratge, pau i fortalesa.
Gràcies Senyor. Preguem…
Perquè siguem fidels al teu testimoni, tu que has estat el nostre pare, amic i mestre. Preguem…
Senyor, En aquests moments de dolor per la separació del Miquel, et donem gràcies pel do de la seva amistat, del seu testimoni de Fe, per haver pogut compartir tants moments de joia i també difícils a causa del seu comprimís i el seu amor a l’Església i al país, d’haver pogut compartir tantes hores d’alegria i d’angoixa amb la familia i els amics.
Concedèix-li, Senyor, de gaudir de la teva presència i que un dia poguem retrobar-nos tots junts al Cel.
Nosaltres volíem l’amic per sempre, però la vida no detura el seu curs.
Avui ens amara una tristor serena per l’amic que ens deixa. Aquest arbre tan gran, de fruits generosos i ombra acollidora, ja no hi és. En el buit
que queda hi posarem records, agraïment, tendresa, enyorança…
Ara volem manifestar una profunda gratitud per tot el que hem rebut d’en Miquel.
La nostra pregària és per ell; per tot el que ens ha donat; per la sòlida amistat que ens ha fet caminar junts molts anys i estimar-nos. Preguem…
Preguem per la Julita, el Marc, la Núria, el Francesc i la Susanna, i el Pau i el Jordi, perquè sàpiguen acceptar l’absència del Miquel amb la mateixa serenor amb la que ell va afrontar la seva malaltia. Que sapiguem acompanyar-los i fer-los costat en aquest difícil procés que ara comencen, trobant en cada moment les paraules i els gestos més reconfortants. Preguem.
Són moltes les celebracions, costellades, calçotades, dinars de Cap d’Any... que la família Margarit hem fet els darrers anys a Sant Vicenç. El menjador de baix de Can Reverter, de llarg el menjador més gran i més bonic de la família, ha estat l’espai ideal per poder-hi cabre tots. Els Reverter ens han cedit sempre generosament aquest espai, i perquè tots poguéssim disfrutar d’un bon àpat, el Miquel, com a amfitrió, ha estat sempre el primer en l’ingrata tasca de preparar les graelles i coure el menjar.Que aquest exemple de treball, sacrifici i dedicació silenciosa i abnegada pel gaudi dels altres, una constant en la seva vida, ens serveixi de model. Preguem.
La familia, la teva vida.
Persona de poques paraules; tranquil, afable, disposat a donar un cop de mà…
I per damunt de tot, un home bo, a qui sempre recordarem. Preguem…
Durant la malaltia hem passat dies de tot. El que no ens ha faltat mai és l’esperança. Primer en la guareció, després dèiem: Facis la vostra voluntat.
Et donem gràcies Senyor pel do de la Fe, que ha donat sentit a tot el que hem passat: als duotes, les pors, les alegries, l’acceptació de la realitat…
En tot moment t’hem sentit aprop i ens has donat coratge, pau i fortalesa.
Gràcies Senyor. Preguem…
Perquè siguem fidels al teu testimoni, tu que has estat el nostre pare, amic i mestre. Preguem…
Senyor, En aquests moments de dolor per la separació del Miquel, et donem gràcies pel do de la seva amistat, del seu testimoni de Fe, per haver pogut compartir tants moments de joia i també difícils a causa del seu comprimís i el seu amor a l’Església i al país, d’haver pogut compartir tantes hores d’alegria i d’angoixa amb la familia i els amics.
Concedèix-li, Senyor, de gaudir de la teva presència i que un dia poguem retrobar-nos tots junts al Cel.
Nosaltres volíem l’amic per sempre, però la vida no detura el seu curs.
Avui ens amara una tristor serena per l’amic que ens deixa. Aquest arbre tan gran, de fruits generosos i ombra acollidora, ja no hi és. En el buit
que queda hi posarem records, agraïment, tendresa, enyorança…
Ara volem manifestar una profunda gratitud per tot el que hem rebut d’en Miquel.
La nostra pregària és per ell; per tot el que ens ha donat; per la sòlida amistat que ens ha fet caminar junts molts anys i estimar-nos. Preguem…
Preguem per la Julita, el Marc, la Núria, el Francesc i la Susanna, i el Pau i el Jordi, perquè sàpiguen acceptar l’absència del Miquel amb la mateixa serenor amb la que ell va afrontar la seva malaltia. Que sapiguem acompanyar-los i fer-los costat en aquest difícil procés que ara comencen, trobant en cada moment les paraules i els gestos més reconfortants. Preguem.
Són moltes les celebracions, costellades, calçotades, dinars de Cap d’Any... que la família Margarit hem fet els darrers anys a Sant Vicenç. El menjador de baix de Can Reverter, de llarg el menjador més gran i més bonic de la família, ha estat l’espai ideal per poder-hi cabre tots. Els Reverter ens han cedit sempre generosament aquest espai, i perquè tots poguéssim disfrutar d’un bon àpat, el Miquel, com a amfitrió, ha estat sempre el primer en l’ingrata tasca de preparar les graelles i coure el menjar.Que aquest exemple de treball, sacrifici i dedicació silenciosa i abnegada pel gaudi dels altres, una constant en la seva vida, ens serveixi de model. Preguem.
divendres, 10 d’octubre del 2008
Notícia al suplement "El far" - "El Periódico"
"Fallece Miquel Reverter, líder histórico de Unió de Pagesos en el Baix Llobregat"
Homilia de la celebració del comiat
MIQUEL REVERTER, 7 d'octubre del 2008. Sant Vicenç dels Horts
Els amics ens sentim ben units amb la Julita, els fills, Francesc, Marc i Núria, amb la Susanna, amb la germana Maria Assumpció el germà Josep i cunyada Asumpció, i tota la família. I amb ells donem gràcies a Déu per la vida del Miquel, que ens ha regalat tots aquests anys. Havíem desitjat que hi fos més temps entre nosaltres -que hi serà d'una altra manera- però ens consola el fet que han sigut anys intensos i que heu pogut estar al costat d'ell en aquest darrer tram de la seva vida, assaborint bells moments i ben units. Ho fem aquí a l’Església de Sant Vicenç, on fa quinze anys també celebràvem, amb tant de goig i agraïment, l’aniversari 25 del vostre casament.
El Miquel ha fet honor al seu nom. L'Arcàngel té el nom de lluitador. I efectivament, ha lliurat un bon combat. No s'ha rendit mai. I sempre ha mantingut la fortalesa d'ànim i la serenor per afrontar els moments difícils. Un home d'una gran resistència, entrenat a les males jugades del temps, que fa anar una collita en orris. Un home recte, sense giragonses, que ha entomat la malaltia com qui accepta una pluja fora de temps i no s'hi rebela.
El Miquel, pràcticament no s'ha queixat. -Com va Miquel? -Li déiem. -No jo bé! Si em trobo bé...! Però la malaltia també, afegia sorneguer...amb aquell humor de saviesa pagesa, que diu sense acabar de dir, però que s'enten tot.
Ha trepitjat el seu terròs sempre, fins que les cames l'han pogut portar al camp. Jubilar-se no volia dir renunciar-hi, sinó fer alguna cosa pel plaer de fer-la, sense les presses i el neguit professional. I tenia les seves estimades oliveres ben a prop, a dins de casa com qui diu, i podi vigilar-les que no s'hi abraonés algun estol d'estornells...
Tenia, té, els nets, el Pau i el Jordi, aquesta fornada de canalla que li tenien el cor robat amb les seves sortides enginyoses i amb l'enrenou que feien fins i tot a l'hospital...La família, la terra, Sant Vicenç dels Horts...A Molins hi havia trobat la dona, el cor, i la fira...i el pregó ... i a Sant Vicenç hi tenia els peus, les arrels, la sava...i des d'aquesta realitat tant propera tenia tot Catalunya, amb tants amics de la JAC de totes les comarques, i amb tantes il.lusions i fe compartides i amb la seva Unió de Pagesos. N'explicava les discussions com si encara s'hi trobés...cada dimarts ja se savia...I resseguia l'AVUI per sentir el batec del país i assenyalar tot el que quedava per fer, des del seu sentit de compromís que havia après de ben jove. Ha plantat arbres de tota mena i molts dels que sou aquí teniu un bell record de la seva amistat i de saber plantar-los com cal, com s’ha de fer amb un Castell d’aquests dels castellers...I hem pogut ser acollits a Ca’l Reverter, per sopar, per a fer-hi festa, o fins i tot estada llarga...Sempre ens hem sentit acollits.
Aquests darrers anys, amb la Julita, han pogut refer amistats d’anys i fins i tot recuperar la memòria d'aquells temps –els papers de la JAC –entre aquests papers hi vam trobar aquella obre de teatre de l’Enric- en què es van conèixer tot resseguint comarques. Un bon gruix de trobades, de dinars, d'aniversaris...que la vostra tribu, tant ampla, feu amb una trsaça i dedicació extraordinaris i envejables...les frases, les fotos d'àlbum i els records van teixint aquest humus familiar i d'amistat del qual s'alimenta tot, com el planter del Miquel.
Ha estat doncs una vida intensa, disfrutada, compartida, de records profunds i agraïts...l'important és viure amb intensitat. El Miquel ha viscut amb passió la vida i l'ha compartit intensament amb la Julita...Per això el seu fruit, els llucs del seu arbre, tenen la sava que els donarà la força d'ara endavant.
Com ho hem escoltat de l’evangeli, amb aquesta comparació que fa Jesús. La llavor, per a nèixer i donar fruit, ha de fer com si es morís. Això no és solament una metáfora per explicar el misteri de la mort sinó per a explicar sobretot, el misteri de la vida. És en la vida que ja donem pas a una nova manera de ser, que és estimar i donar-se als altres...
I això no es fa sense posar-hi tot el que som i sentim, sense morir a aspectes que frenen les nostres capacitats d’estimar, de madurar i de crèixer. No es fa sense esforç. Ara que prediquem tant la cultura de l’esforç, cal que ens admirallem en testimonis com el del Miquel, que com li deia a la Julita, el primer és el primer, tot deixant altres coses que també li plaïen però havia de sacrificar-les.
Ho heu compartit tot, oi Julita, totes les decisions i per això se’na va, deies, com la meitat de la teva vida – el tindràs d’una altra manera, com ha estat també aquest temps, amb què heu pogut assaborir noves emocions, sentiments i conviccions. Avui, m’has dit, també és resta laudes amb ell, al matí, les laudes de Montserrat que es retransmeten en directe per radioestel. Ho has fet d’una altra manera. Com el Marc i el Francesc i la Núria el trobareu i hi parlareu d’una altra manera...però el tindreu a prop.
El Miquel ha estat una benedicció per a tots vosaltres, per a tots nosaltres. Déu envia els seus àngels que ens protegiesen i ens conforten i ens animen a treballar pels altres, pel Regne de la Justicia i de la Pau. Ell, el Miquel, ha estat un d’ells que ha marcat els senyals de pista perquè retrobem el Senyor en tota la seva Creació.
Que l’arcàngel Sant Miquel el porti a la presencia del Pare de tot Bé, de tot Consol i de tota Pau. Amén.
Josep Ma Fisa
Els amics ens sentim ben units amb la Julita, els fills, Francesc, Marc i Núria, amb la Susanna, amb la germana Maria Assumpció el germà Josep i cunyada Asumpció, i tota la família. I amb ells donem gràcies a Déu per la vida del Miquel, que ens ha regalat tots aquests anys. Havíem desitjat que hi fos més temps entre nosaltres -que hi serà d'una altra manera- però ens consola el fet que han sigut anys intensos i que heu pogut estar al costat d'ell en aquest darrer tram de la seva vida, assaborint bells moments i ben units. Ho fem aquí a l’Església de Sant Vicenç, on fa quinze anys també celebràvem, amb tant de goig i agraïment, l’aniversari 25 del vostre casament.
El Miquel ha fet honor al seu nom. L'Arcàngel té el nom de lluitador. I efectivament, ha lliurat un bon combat. No s'ha rendit mai. I sempre ha mantingut la fortalesa d'ànim i la serenor per afrontar els moments difícils. Un home d'una gran resistència, entrenat a les males jugades del temps, que fa anar una collita en orris. Un home recte, sense giragonses, que ha entomat la malaltia com qui accepta una pluja fora de temps i no s'hi rebela.
El Miquel, pràcticament no s'ha queixat. -Com va Miquel? -Li déiem. -No jo bé! Si em trobo bé...! Però la malaltia també, afegia sorneguer...amb aquell humor de saviesa pagesa, que diu sense acabar de dir, però que s'enten tot.
Ha trepitjat el seu terròs sempre, fins que les cames l'han pogut portar al camp. Jubilar-se no volia dir renunciar-hi, sinó fer alguna cosa pel plaer de fer-la, sense les presses i el neguit professional. I tenia les seves estimades oliveres ben a prop, a dins de casa com qui diu, i podi vigilar-les que no s'hi abraonés algun estol d'estornells...
Tenia, té, els nets, el Pau i el Jordi, aquesta fornada de canalla que li tenien el cor robat amb les seves sortides enginyoses i amb l'enrenou que feien fins i tot a l'hospital...La família, la terra, Sant Vicenç dels Horts...A Molins hi havia trobat la dona, el cor, i la fira...i el pregó ... i a Sant Vicenç hi tenia els peus, les arrels, la sava...i des d'aquesta realitat tant propera tenia tot Catalunya, amb tants amics de la JAC de totes les comarques, i amb tantes il.lusions i fe compartides i amb la seva Unió de Pagesos. N'explicava les discussions com si encara s'hi trobés...cada dimarts ja se savia...I resseguia l'AVUI per sentir el batec del país i assenyalar tot el que quedava per fer, des del seu sentit de compromís que havia après de ben jove. Ha plantat arbres de tota mena i molts dels que sou aquí teniu un bell record de la seva amistat i de saber plantar-los com cal, com s’ha de fer amb un Castell d’aquests dels castellers...I hem pogut ser acollits a Ca’l Reverter, per sopar, per a fer-hi festa, o fins i tot estada llarga...Sempre ens hem sentit acollits.
Aquests darrers anys, amb la Julita, han pogut refer amistats d’anys i fins i tot recuperar la memòria d'aquells temps –els papers de la JAC –entre aquests papers hi vam trobar aquella obre de teatre de l’Enric- en què es van conèixer tot resseguint comarques. Un bon gruix de trobades, de dinars, d'aniversaris...que la vostra tribu, tant ampla, feu amb una trsaça i dedicació extraordinaris i envejables...les frases, les fotos d'àlbum i els records van teixint aquest humus familiar i d'amistat del qual s'alimenta tot, com el planter del Miquel.
Ha estat doncs una vida intensa, disfrutada, compartida, de records profunds i agraïts...l'important és viure amb intensitat. El Miquel ha viscut amb passió la vida i l'ha compartit intensament amb la Julita...Per això el seu fruit, els llucs del seu arbre, tenen la sava que els donarà la força d'ara endavant.
Com ho hem escoltat de l’evangeli, amb aquesta comparació que fa Jesús. La llavor, per a nèixer i donar fruit, ha de fer com si es morís. Això no és solament una metáfora per explicar el misteri de la mort sinó per a explicar sobretot, el misteri de la vida. És en la vida que ja donem pas a una nova manera de ser, que és estimar i donar-se als altres...
I això no es fa sense posar-hi tot el que som i sentim, sense morir a aspectes que frenen les nostres capacitats d’estimar, de madurar i de crèixer. No es fa sense esforç. Ara que prediquem tant la cultura de l’esforç, cal que ens admirallem en testimonis com el del Miquel, que com li deia a la Julita, el primer és el primer, tot deixant altres coses que també li plaïen però havia de sacrificar-les.
Ho heu compartit tot, oi Julita, totes les decisions i per això se’na va, deies, com la meitat de la teva vida – el tindràs d’una altra manera, com ha estat també aquest temps, amb què heu pogut assaborir noves emocions, sentiments i conviccions. Avui, m’has dit, també és resta laudes amb ell, al matí, les laudes de Montserrat que es retransmeten en directe per radioestel. Ho has fet d’una altra manera. Com el Marc i el Francesc i la Núria el trobareu i hi parlareu d’una altra manera...però el tindreu a prop.
El Miquel ha estat una benedicció per a tots vosaltres, per a tots nosaltres. Déu envia els seus àngels que ens protegiesen i ens conforten i ens animen a treballar pels altres, pel Regne de la Justicia i de la Pau. Ell, el Miquel, ha estat un d’ells que ha marcat els senyals de pista perquè retrobem el Senyor en tota la seva Creació.
Que l’arcàngel Sant Miquel el porti a la presencia del Pare de tot Bé, de tot Consol i de tota Pau. Amén.
Josep Ma Fisa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
