En record emocionat de Miquel Reverter

Quan s’acabava la cerimònia de l’homenatge de comiat d’en Miquel Reverter, a l’església de Sant Vicenç dels Horts, em van venir a la memòria records llunyans, però encara molt vius, de la nostra relació entre els anys 1950-1957 als salesians d’Horta de Barcelona, on vàrem fer els estudis de primària i batxillerat en règim d’internat més o menys sever.

La primera imatge és molt cruel. En efecte, encara recordo, molt bé, que un matí el va venir a buscar, a mitja classe de 3r de batxillerat, un familiar seu. Van marxar ràpids, sense dir res.
Al vespre, en la trobada d’abans d’anar a dormir, dita “buenas noches”, implantada per Dom Bosco, el director ens va comunicar la mort de la seva mare, per la qual vàrem resar una pregària.
Quin cop més dur per a un noi de 13 anys.
Al cap d’uns dies va tornar al col·legi amb un vestit negre, trist i amb poques ganes de fer res. Jo li vaig fer costat, potser sense dir-li res, ja que comprenia més que ningú la seva profunda pena, ja que feia uns quatre anys que el meu germà i jo, també havíem perdut la nostre mare.

No fa gaire temps, quan ens vàrem retrobar, li vaig explicar aquests records. Ell, primer, es va estranyar molt que encara ho recordés i desprès em va agrair, emocionat, que li ho expliqués.

En Miquel del meu record juvenil era un noi senzill, tranquil, de poques paraules, seriós amb posat de murri, però, sobre tot, era molt bona persona, tant que a 6è de batxillerat els salesians li van concedir el premi extraordinari a l’alumne de millor conducte de tot el col·legi. Tota una garantia de per vida.

Als dos ens agradava jugar al futbol i dedicaven el temps d’esbarjo, entre classe i classe, a córrer desesperats al pati darrera d’una pilota. La tasca era molt complicada, ja que al pati hi jugaven alhora 5 equips, cada un amb la seva pilota. A cada porteria, per tant, hi havia 5 porters i tot i que es donaven les condicions òptimes perquè es formés un gran desgavell, mai no havia passat res, ja que tothom coneixia els seus companys de joc i la seva pilota.
En Miquel es va fer famós perquè s’obria pas al pati amb la pilota controlada als peus, entre un núvol de jugadors, aixecant i movent els braços, cosa que produïa que, més d’un, rebés una bufetada, sempre sense cap mala intenció. Per aquest fet se’l coneixia pel sobrenom de “el rems”.
Quan jugàvem els campionats entre cursos, el dos formàvem part de l’equip de futbol del curs. Vàrem ser campions a 5è i 6è de batxillerat.

Crec que la família i l’estada al salesians d'Horta van ser la bona terra i la llavor que donaren aquest fruit tant admirat i estimat per tots, anomenat Miquel, que, a la vegada, és el nostre model a seguir.

El passat 24 de maig, dia en que vàrem celebrar el 50è aniversari de la sortida del salesians, vam seure a la mateixa taula i vaig comprovar les seves dots de convenciment i fermesa, quan ell mateix va plantejar al director actual del col·legi, el tema del paper de l’Església en certs conflictes socials. Jo quasi no vaig dir res, ja que només volia escoltar la força dels seus arguments, que tant han lloat els seus companys de la Unió de Pagesos.

Em va beneficiar molt haver compartit amb en Miquel tantes vivències als salesians i estic orgullós de tot el que ha fet al llarg de la seva vida. Només m’ha quedat la recança de no haver compartit amb ell la seva constant lluita per la terra. Ell te raó, si no la defensem entre tots, aquest món acabarà, amb el temps, definitivament negat per les aigües dels oceans. Un trist final per al planeta Terra, ara que hem arribat a Mart.

Estic segur que quan algun dia estigui perdut en l’immensitat de l’univers, veuré en Miquel a la llunyania obrint-se pas amb “els rems”, de la mateixa manera que ho feia al pati del col·legi quan jugava a futbol. Aleshores estaré molt tranquil perquè sabré que seguint el seu rastre arribaré, com ell, a bon port.

Moltes gràcies, Miquel, “el rems” !


Pep Terradas
Octubre de 2008