Quan s’acabava la cerimònia de l’homenatge de comiat d’en Miquel Reverter, a l’església de Sant Vicenç dels Horts, em van venir a la memòria records llunyans, però encara molt vius, de la nostra relació entre els anys 1950-1957 als salesians d’Horta de Barcelona, on vàrem fer els estudis de primària i batxillerat en règim d’internat més o menys sever.
La primera imatge és molt cruel. En efecte, encara recordo, molt bé, que un matí el va venir a buscar, a mitja classe de 3r de batxillerat, un familiar seu. Van marxar ràpids, sense dir res.
Al vespre, en la trobada d’abans d’anar a dormir, dita “buenas noches”, implantada per Dom Bosco, el director ens va comunicar la mort de la seva mare, per la qual vàrem resar una pregària.
Quin cop més dur per a un noi de 13 anys.
Al cap d’uns dies va tornar al col·legi amb un vestit negre, trist i amb poques ganes de fer res. Jo li vaig fer costat, potser sense dir-li res, ja que comprenia més que ningú la seva profunda pena, ja que feia uns quatre anys que el meu germà i jo, també havíem perdut la nostre mare.
No fa gaire temps, quan ens vàrem retrobar, li vaig explicar aquests records. Ell, primer, es va estranyar molt que encara ho recordés i desprès em va agrair, emocionat, que li ho expliqués.
En Miquel del meu record juvenil era un noi senzill, tranquil, de poques paraules, seriós amb posat de murri, però, sobre tot, era molt bona persona, tant que a 6è de batxillerat els salesians li van concedir el premi extraordinari a l’alumne de millor conducte de tot el col·legi. Tota una garantia de per vida.
Als dos ens agradava jugar al futbol i dedicaven el temps d’esbarjo, entre classe i classe, a córrer desesperats al pati darrera d’una pilota. La tasca era molt complicada, ja que al pati hi jugaven alhora 5 equips, cada un amb la seva pilota. A cada porteria, per tant, hi havia 5 porters i tot i que es donaven les condicions òptimes perquè es formés un gran desgavell, mai no havia passat res, ja que tothom coneixia els seus companys de joc i la seva pilota.
En Miquel es va fer famós perquè s’obria pas al pati amb la pilota controlada als peus, entre un núvol de jugadors, aixecant i movent els braços, cosa que produïa que, més d’un, rebés una bufetada, sempre sense cap mala intenció. Per aquest fet se’l coneixia pel sobrenom de “el rems”.
Quan jugàvem els campionats entre cursos, el dos formàvem part de l’equip de futbol del curs. Vàrem ser campions a 5è i 6è de batxillerat.
Crec que la família i l’estada al salesians d'Horta van ser la bona terra i la llavor que donaren aquest fruit tant admirat i estimat per tots, anomenat Miquel, que, a la vegada, és el nostre model a seguir.
El passat 24 de maig, dia en que vàrem celebrar el 50è aniversari de la sortida del salesians, vam seure a la mateixa taula i vaig comprovar les seves dots de convenciment i fermesa, quan ell mateix va plantejar al director actual del col·legi, el tema del paper de l’Església en certs conflictes socials. Jo quasi no vaig dir res, ja que només volia escoltar la força dels seus arguments, que tant han lloat els seus companys de la Unió de Pagesos.
Em va beneficiar molt haver compartit amb en Miquel tantes vivències als salesians i estic orgullós de tot el que ha fet al llarg de la seva vida. Només m’ha quedat la recança de no haver compartit amb ell la seva constant lluita per la terra. Ell te raó, si no la defensem entre tots, aquest món acabarà, amb el temps, definitivament negat per les aigües dels oceans. Un trist final per al planeta Terra, ara que hem arribat a Mart.
Estic segur que quan algun dia estigui perdut en l’immensitat de l’univers, veuré en Miquel a la llunyania obrint-se pas amb “els rems”, de la mateixa manera que ho feia al pati del col·legi quan jugava a futbol. Aleshores estaré molt tranquil perquè sabré que seguint el seu rastre arribaré, com ell, a bon port.
Moltes gràcies, Miquel, “el rems” !
Pep Terradas
Octubre de 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
diumenge, 28 de desembre del 2008
Nadala
(CONTEMPLANT UN XIPRER PLANTAT AL JADRÍ DE CASA)
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, símbol de fortalesa, pau i serenor, resistent al vent de tramuntana, no podem deixar de pensar que fa honor a qui el va plantar.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, és una manera de poder gaudir de l’amistat que el Miquel Reverter ens va regalar. I no podem, alhora, deixar de fer-ne una comparança.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, també recordem la seva fortalesa d’ànim i de serenor davant els moments difícils, resistent als mals vents, recte i senzill. Sense floritures, però fort i coherent amb els seus principis.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre i contemplem el punt on sembla que toqui el cel, se’ns fa més present l’exemple de vida del Miquel, la seva grandesa de cor i d’esperit.
El seu record ens ha d’encoratjar a créixer com a persones per poder així assolir la fortalesa necessària per combatre “les males jugades del temps”.
Bon Nadal!
Montse Navarro i Ton Masip
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, símbol de fortalesa, pau i serenor, resistent al vent de tramuntana, no podem deixar de pensar que fa honor a qui el va plantar.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, és una manera de poder gaudir de l’amistat que el Miquel Reverter ens va regalar. I no podem, alhora, deixar de fer-ne una comparança.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre, també recordem la seva fortalesa d’ànim i de serenor davant els moments difícils, resistent als mals vents, recte i senzill. Sense floritures, però fort i coherent amb els seus principis.
Quan aixequem els ulls per admirar aquest arbre i contemplem el punt on sembla que toqui el cel, se’ns fa més present l’exemple de vida del Miquel, la seva grandesa de cor i d’esperit.
El seu record ens ha d’encoratjar a créixer com a persones per poder així assolir la fortalesa necessària per combatre “les males jugades del temps”.
Bon Nadal!
Montse Navarro i Ton Masip
Article publicat a la revista l'EINA. Novembre 2008. Núm. 129
El Miquel que vaig conèixer
Recordo, ja fa molts anys, en els inicis de la Unió de Pagesos de Catalunya i també de la Unió de Pagesos del Baix Llobregat, quan un grup, no massa nombrós de pagesos, es trobava a la rectoria de l’església de Molins de Rei. En aquells temps es tractava de difondre i estendre la Unió el seu ideari per tota la comarca. Calia cercar els contactes adequats a cada població i és així que un dels fundadors de la Unió, n’Esteve Faura, pagès papiolenc i integrant d’aquell primer nucli de pagesos baixllobregatins afiliats, em deia: “noi, ves a parlar amb tal o qual pagès d’aquí o d’allà...” I un dels primers noms que em va suggerir va ser el d’en Miquel Reverter. Per a mi era la primera vegada que en vaig sentir parlar.
Poc temps desprès, en una sala de l’aleshores oficial “Hermandat” de Sant Boi, els sindicat com en deien els pagesos, en Miquel Reverter, acompanyat d’altres pagesos de Sant Vicenç dels Horts, escoltava i exposava als pagesos d’arreu de la comarca aplegats allí.
La primera impressió que recordo d’en Miquel era que em trobava davant d’un pagès il·lustrat, acostumat a parlar en públic, amb un discurs llarg i coherent, envoltat per la seva gent. Sempre ha entès la reivindicació pagesa en la seva dimensió col·lectiva.
Ben aviat va prendre compromisos en el sindicat a escala comarcal. El 1982 va ser escollit per a la Permanent Comarcal, i li va tocar la responsabilitat de dinamitzar el sindicat. Com deia, en Miquel creia en el fet col·lectiu, en el valor de la democràcia en definitiva i, recordo molt bé que portava el debat sindical de la comarca al seu poble i a l’inrevés. En el cas d’en Miquel l’interès i respecte per les opinions de tothom ha estat una constant en el seu quefer quotidià.
Posteriorment, al 1984, va ser elegit per representar a la comarca al Consell Nacional de la Unió de Pagesos, responsabilitat que va exercir fins a la seva mort. La seva contribució a la Unió de Pagesos comarca enllà l’ha prodigat sempre que ha pogut. La seva veu als congressos i assembles nacionals no solament ha servit per reivindicar la pagesia baixllobregatina sinó que han servit per aportar aquelles dosis de serenor i ponderació tant necessàries en aquestes trobades col·lectives.
Tenia una visió de Catalunya, gens sectària, segurament el seu caràcter obert i empàtic i el fet de viure en un poble que es va veure negat per les onades immigratòries dels anys seixanta, li van donar aquesta visió comprensiva. Mai no es va vantar de ser un autòcton. Ni va utilitzar un llenguatge de menyspreu vers els nous vinguts, d’altra banda força abundant en alguns sectors de la pagesia. Però això no limitava el seu arrelament a la terra que estimava, a Catalunya i a la seva cultura. Poques vegades es definia per filies o fòbies. Hores d’ara no sé si era o no del Barça.
Va participar en totes les lluites i esdeveniments importants des de la perspectiva sindical a la comarca. I òbviament també en les del seu poble. Es així que va haver de fer front a les pretensions municipals de la nova façana del Llobregat, amb les seves diferents fases, la qual cosa representava malmetre bona part de zona agrícola de Sant Vicenç. Va haver de trampejar amb la Planta Asfàltica que es volia posar en sòl agrari. I sobretot amb les expropiacions que no varen cessar de cruspir-se el poc sòl de regadiu que hi restava: canonades diverses i canal de desguàs i sobretot l’Autovia i el TGV que pràcticament acomiadaven l’agricultura i per extensió la pagesia vicentina.
Difícil paper el del sindicat UP i el dels seus dirigents al front, en la qüestió de les expropiacions, ja que si bé havien d’oposar-s’hi a malmetre més terreny agrari, tampoc podien tancar els ulls a una realitat que s’imposava de forma gairebé indiscutible. Poc s’hi podia fer, però el poc que es podia, es feia. En Miquel no donava la batalla per perduda mai, amb el seu caràcter constructiu i perseverant, sempre veia l’escletxa per treure’n profit, mai profit personal, sempre en defensa d’un col·lectiu, d’una idea lloable i molt sovint d’unes causes perdudes. Jo crec que la seva fe de creient li donava aquesta força que a la vegada era conformació, acceptació de la realitat, resignació cristiana diguem-ne, pragmatisme en termes laics, i a la vegada convicció amb la idea que creus. Les expropiacions han marcat bona part de la seva tasca i de la seva dedicació sindical. Llargues i pesades negociacions, queixes per totes les parts. Han estat unes lluites complexes, no exemptes de contradiccions. Heus aquí una anècdota que ell explicava i que ve a resumir tota la complexitat i contradicció del procés i dels difícils equilibris i malentesos del paper que hi jugava en Miquel: un pagès ja jubilat desprès de ser informat que potser li afectarien un tros de terra, però que encara no era clar, li va dir a en Miquel, en privat, que si l’autovia passava per Sant Vicenç i a ell no l’afectaven, en Miquel en seria responsable, ja que en Miquel, segons ell, tenia potestat per modificar el projecte i per tant el seu camp havia de ser afectat.
També recordo els difícils moments quan s’allargaven in aeternum els pagaments de les indemnitzacions ja acordades, després de gestions amb responsable del Ministeri de torn, de la Delegació de Govern, de comunicats de premsa, de manifestacions, de tancades a la seu del ADIF a Barcelona, etc.. En Miquel era prudent, tocava de peus a terra. I gairebé mai perdia els nervis. Tot i que tenia geni i tossuderia. Però buscava el consens, la moderació, la visió no excloent. I quan això no es produïa aleshores el veies amoïnat, un pel nerviós. No era home d’enfrontaments. La prudència, la moderació, el seu caràcter natural que el portava a defugir de confrontacions, però tot això en ell no era manifestació de debilitat ans al contrari era indicador de conviccions fortes en la virtut de la tolerància i en el màxim respecte al pròxim.
Al final de 1994 es va presentar a les primeres eleccions sindicals democràtiques del camp català a les cambres agràries. Va viure amb molta joia la victòria de la Unió de Pagesos a Catalunya, a la qual tant van contribuir el Baix Llobregat i a Sant Vicenç. A partir d’aleshores el Baix Llobregat va viure un període de fort consens entre tota la pagesia, i la Unió feia de pal de paller indiscutible. En Miquel personificava millor que ningú aquest nou tarannà de la UP: obert, participatiu, i amb consciència de liderar el projecte de la pagesia baixllobregatina. En una entrevista feta a l’EINA (per cert el nom d’aquest butlletí el va proposar ell) manifestava els seus temors pel futur de l’agricultura del Baix Llobregat, però això no impedia al mateix temps, fer un acte de fe per la pervivència de l’agricultura periurbana i de la necessitat de lluitar per la dignificació de la feina del pagès en aquests indrets.
Sempre aprofitava per fer autocrítica, sovint ressaltava el fet de no ser ”prou capaços d’agrupar-nos i fer força conjuntament” Ell evidentment s’hi incloïa. La humilitat també era una de les seves virtuts, humiliat i austeritat. Estava llunyíssim d’aquella mena de pagès ostentós, fatxenda de tertúlies de bar. Ell entrava educadament i aquesta primera bona impressió física, era ben plantat, després se substanciava, amb escreix, amb el tracte personal.
Aquest període dolç que va viure la pagesia baixllobregatina va culminar en la constitució del Parc Agrari, l’instrument que en principi havia de garantir la salvaguarda i potenciació de l’agricultura a la nostra comarca, amb mesures actives i fort compromís de les administracions públiques. Però paradoxalment aquesta fita, degudament instrumentada pels qui tenien interessos polítics contraris, va ser l’argument per tornar a dividir a la pagesia.
En Miquel va jugar un paper crucial tant en la constitució com en el funcionament del Parc Agrari. Va ser membre dels òrgans de govern del Consorci del Parc Agrari fins el seu decés. Davant d’aquesta institució va mostrar sempre una actitud crítica i ponderada, gens submisa als poders públics.
He dit que les expropiacions li van sostraure molt de temps i dedicació. L’altre qüestió que li feia perdre el son, i a fe meva que potser era la cosa que més li costava de perdre, va ser el Parc Agrari, el controvertit Parc Agrari. Quantes hores esmerçades, quantes discussions, quants maldecaps, quantes frustracions... quantes il·lusions i també, òbviament, algunes satisfaccions. Alguns esdevingueren escèptics molt aviat, altres potser també ho eren però havien d’agafar-se a un ferro calent, no hi havia res més, i calia treure or de les pedres. En Miquel era d’aquests darrers. Per enfortir l’únic instrument que podia garantir una certa dignitat de la pagesia baixllobregatina calia dedicar-hi tots els esforços, tasca d’altra banda apassionant pel ventall de temes que comportava i per la riquesa d’aspectes a tractar, entre d’altres. En Miquel s’hi va dedicar de valent: indubtablement va patir, però també en va fruir.
En Lluís Parés, un altre gran sindicalista, lluitador irreductible, ho deia en el dia del seu enterrament: potser ara, d’allà on siguis, puguis veure la vall baixa i la plana del riu tal com ens agradaria veure-la.
No va estar sol en la tasca del Parc Agrari. En Francesc Ribes, l’altra gran figura històrica viva del sindicalisme pagès de la comarca, el va tenir sempre al seu costat, o millor dit, es varen tenir mútuament l’un al costat de l’altre.
Posteriorment a l’any 2000 una renovació en profunditat de la Permanent Comarcal va fer entrar saba nova. En Miquel respirava tranquil, la llavor havia germinat.
Però ell no va abandonar el vaixell. Era necessari. Potser hi havia alguns signes que convocaven el relleu: a les eleccions a cambres agraris del 2002, en Miquel tancava la llista de Barcelona. Aquest fet implicava també un primer reconeixement públic per part de la Unió de Pagesos de Catalunya.
Sense cap mena de dubte en Miquel Reverter ha estat la referència, la persona amb la qual s’ha identificat a la Unió de Pagesos del Baix Llobregat. Es per això que hem quedat orfes. Es diu que ningú es imprescindible, però no hi ha un altre Miquel Reverter, no el podrem substituir. Ens queda el seu llegat, el seu bon fer, el seu exemple, la seva influència, el seu record inoblidable. I també un gran buit.
En Miquel Reverter era una persona abnegada, entregada a les causes que considerava justes. Va ser un home feliç, va viure amb plenitud, lliurat a allò que volia i posant-hi tot allò que calia. L’esforç per a ell era un gran valor, el va poder exercitar i molt. Llàstima que se n’anés tant aviat.
Ismael Santonja i Ivorra
Recordo, ja fa molts anys, en els inicis de la Unió de Pagesos de Catalunya i també de la Unió de Pagesos del Baix Llobregat, quan un grup, no massa nombrós de pagesos, es trobava a la rectoria de l’església de Molins de Rei. En aquells temps es tractava de difondre i estendre la Unió el seu ideari per tota la comarca. Calia cercar els contactes adequats a cada població i és així que un dels fundadors de la Unió, n’Esteve Faura, pagès papiolenc i integrant d’aquell primer nucli de pagesos baixllobregatins afiliats, em deia: “noi, ves a parlar amb tal o qual pagès d’aquí o d’allà...” I un dels primers noms que em va suggerir va ser el d’en Miquel Reverter. Per a mi era la primera vegada que en vaig sentir parlar.
Poc temps desprès, en una sala de l’aleshores oficial “Hermandat” de Sant Boi, els sindicat com en deien els pagesos, en Miquel Reverter, acompanyat d’altres pagesos de Sant Vicenç dels Horts, escoltava i exposava als pagesos d’arreu de la comarca aplegats allí.
La primera impressió que recordo d’en Miquel era que em trobava davant d’un pagès il·lustrat, acostumat a parlar en públic, amb un discurs llarg i coherent, envoltat per la seva gent. Sempre ha entès la reivindicació pagesa en la seva dimensió col·lectiva.
Ben aviat va prendre compromisos en el sindicat a escala comarcal. El 1982 va ser escollit per a la Permanent Comarcal, i li va tocar la responsabilitat de dinamitzar el sindicat. Com deia, en Miquel creia en el fet col·lectiu, en el valor de la democràcia en definitiva i, recordo molt bé que portava el debat sindical de la comarca al seu poble i a l’inrevés. En el cas d’en Miquel l’interès i respecte per les opinions de tothom ha estat una constant en el seu quefer quotidià.
Posteriorment, al 1984, va ser elegit per representar a la comarca al Consell Nacional de la Unió de Pagesos, responsabilitat que va exercir fins a la seva mort. La seva contribució a la Unió de Pagesos comarca enllà l’ha prodigat sempre que ha pogut. La seva veu als congressos i assembles nacionals no solament ha servit per reivindicar la pagesia baixllobregatina sinó que han servit per aportar aquelles dosis de serenor i ponderació tant necessàries en aquestes trobades col·lectives.
Tenia una visió de Catalunya, gens sectària, segurament el seu caràcter obert i empàtic i el fet de viure en un poble que es va veure negat per les onades immigratòries dels anys seixanta, li van donar aquesta visió comprensiva. Mai no es va vantar de ser un autòcton. Ni va utilitzar un llenguatge de menyspreu vers els nous vinguts, d’altra banda força abundant en alguns sectors de la pagesia. Però això no limitava el seu arrelament a la terra que estimava, a Catalunya i a la seva cultura. Poques vegades es definia per filies o fòbies. Hores d’ara no sé si era o no del Barça.
Va participar en totes les lluites i esdeveniments importants des de la perspectiva sindical a la comarca. I òbviament també en les del seu poble. Es així que va haver de fer front a les pretensions municipals de la nova façana del Llobregat, amb les seves diferents fases, la qual cosa representava malmetre bona part de zona agrícola de Sant Vicenç. Va haver de trampejar amb la Planta Asfàltica que es volia posar en sòl agrari. I sobretot amb les expropiacions que no varen cessar de cruspir-se el poc sòl de regadiu que hi restava: canonades diverses i canal de desguàs i sobretot l’Autovia i el TGV que pràcticament acomiadaven l’agricultura i per extensió la pagesia vicentina.
Difícil paper el del sindicat UP i el dels seus dirigents al front, en la qüestió de les expropiacions, ja que si bé havien d’oposar-s’hi a malmetre més terreny agrari, tampoc podien tancar els ulls a una realitat que s’imposava de forma gairebé indiscutible. Poc s’hi podia fer, però el poc que es podia, es feia. En Miquel no donava la batalla per perduda mai, amb el seu caràcter constructiu i perseverant, sempre veia l’escletxa per treure’n profit, mai profit personal, sempre en defensa d’un col·lectiu, d’una idea lloable i molt sovint d’unes causes perdudes. Jo crec que la seva fe de creient li donava aquesta força que a la vegada era conformació, acceptació de la realitat, resignació cristiana diguem-ne, pragmatisme en termes laics, i a la vegada convicció amb la idea que creus. Les expropiacions han marcat bona part de la seva tasca i de la seva dedicació sindical. Llargues i pesades negociacions, queixes per totes les parts. Han estat unes lluites complexes, no exemptes de contradiccions. Heus aquí una anècdota que ell explicava i que ve a resumir tota la complexitat i contradicció del procés i dels difícils equilibris i malentesos del paper que hi jugava en Miquel: un pagès ja jubilat desprès de ser informat que potser li afectarien un tros de terra, però que encara no era clar, li va dir a en Miquel, en privat, que si l’autovia passava per Sant Vicenç i a ell no l’afectaven, en Miquel en seria responsable, ja que en Miquel, segons ell, tenia potestat per modificar el projecte i per tant el seu camp havia de ser afectat.
També recordo els difícils moments quan s’allargaven in aeternum els pagaments de les indemnitzacions ja acordades, després de gestions amb responsable del Ministeri de torn, de la Delegació de Govern, de comunicats de premsa, de manifestacions, de tancades a la seu del ADIF a Barcelona, etc.. En Miquel era prudent, tocava de peus a terra. I gairebé mai perdia els nervis. Tot i que tenia geni i tossuderia. Però buscava el consens, la moderació, la visió no excloent. I quan això no es produïa aleshores el veies amoïnat, un pel nerviós. No era home d’enfrontaments. La prudència, la moderació, el seu caràcter natural que el portava a defugir de confrontacions, però tot això en ell no era manifestació de debilitat ans al contrari era indicador de conviccions fortes en la virtut de la tolerància i en el màxim respecte al pròxim.
Al final de 1994 es va presentar a les primeres eleccions sindicals democràtiques del camp català a les cambres agràries. Va viure amb molta joia la victòria de la Unió de Pagesos a Catalunya, a la qual tant van contribuir el Baix Llobregat i a Sant Vicenç. A partir d’aleshores el Baix Llobregat va viure un període de fort consens entre tota la pagesia, i la Unió feia de pal de paller indiscutible. En Miquel personificava millor que ningú aquest nou tarannà de la UP: obert, participatiu, i amb consciència de liderar el projecte de la pagesia baixllobregatina. En una entrevista feta a l’EINA (per cert el nom d’aquest butlletí el va proposar ell) manifestava els seus temors pel futur de l’agricultura del Baix Llobregat, però això no impedia al mateix temps, fer un acte de fe per la pervivència de l’agricultura periurbana i de la necessitat de lluitar per la dignificació de la feina del pagès en aquests indrets.
Sempre aprofitava per fer autocrítica, sovint ressaltava el fet de no ser ”prou capaços d’agrupar-nos i fer força conjuntament” Ell evidentment s’hi incloïa. La humilitat també era una de les seves virtuts, humiliat i austeritat. Estava llunyíssim d’aquella mena de pagès ostentós, fatxenda de tertúlies de bar. Ell entrava educadament i aquesta primera bona impressió física, era ben plantat, després se substanciava, amb escreix, amb el tracte personal.
Aquest període dolç que va viure la pagesia baixllobregatina va culminar en la constitució del Parc Agrari, l’instrument que en principi havia de garantir la salvaguarda i potenciació de l’agricultura a la nostra comarca, amb mesures actives i fort compromís de les administracions públiques. Però paradoxalment aquesta fita, degudament instrumentada pels qui tenien interessos polítics contraris, va ser l’argument per tornar a dividir a la pagesia.
En Miquel va jugar un paper crucial tant en la constitució com en el funcionament del Parc Agrari. Va ser membre dels òrgans de govern del Consorci del Parc Agrari fins el seu decés. Davant d’aquesta institució va mostrar sempre una actitud crítica i ponderada, gens submisa als poders públics.
He dit que les expropiacions li van sostraure molt de temps i dedicació. L’altre qüestió que li feia perdre el son, i a fe meva que potser era la cosa que més li costava de perdre, va ser el Parc Agrari, el controvertit Parc Agrari. Quantes hores esmerçades, quantes discussions, quants maldecaps, quantes frustracions... quantes il·lusions i també, òbviament, algunes satisfaccions. Alguns esdevingueren escèptics molt aviat, altres potser també ho eren però havien d’agafar-se a un ferro calent, no hi havia res més, i calia treure or de les pedres. En Miquel era d’aquests darrers. Per enfortir l’únic instrument que podia garantir una certa dignitat de la pagesia baixllobregatina calia dedicar-hi tots els esforços, tasca d’altra banda apassionant pel ventall de temes que comportava i per la riquesa d’aspectes a tractar, entre d’altres. En Miquel s’hi va dedicar de valent: indubtablement va patir, però també en va fruir.
En Lluís Parés, un altre gran sindicalista, lluitador irreductible, ho deia en el dia del seu enterrament: potser ara, d’allà on siguis, puguis veure la vall baixa i la plana del riu tal com ens agradaria veure-la.
No va estar sol en la tasca del Parc Agrari. En Francesc Ribes, l’altra gran figura històrica viva del sindicalisme pagès de la comarca, el va tenir sempre al seu costat, o millor dit, es varen tenir mútuament l’un al costat de l’altre.
Posteriorment a l’any 2000 una renovació en profunditat de la Permanent Comarcal va fer entrar saba nova. En Miquel respirava tranquil, la llavor havia germinat.
Però ell no va abandonar el vaixell. Era necessari. Potser hi havia alguns signes que convocaven el relleu: a les eleccions a cambres agraris del 2002, en Miquel tancava la llista de Barcelona. Aquest fet implicava també un primer reconeixement públic per part de la Unió de Pagesos de Catalunya.
Sense cap mena de dubte en Miquel Reverter ha estat la referència, la persona amb la qual s’ha identificat a la Unió de Pagesos del Baix Llobregat. Es per això que hem quedat orfes. Es diu que ningú es imprescindible, però no hi ha un altre Miquel Reverter, no el podrem substituir. Ens queda el seu llegat, el seu bon fer, el seu exemple, la seva influència, el seu record inoblidable. I també un gran buit.
En Miquel Reverter era una persona abnegada, entregada a les causes que considerava justes. Va ser un home feliç, va viure amb plenitud, lliurat a allò que volia i posant-hi tot allò que calia. L’esforç per a ell era un gran valor, el va poder exercitar i molt. Llàstima que se n’anés tant aviat.
Ismael Santonja i Ivorra
dimarts, 16 de desembre del 2008
Paraules en la celebració exequial
M'adhereixo en tot el que ha dit Mn. Josep Mª Fisa. Fa quaranta-cinc anys, essent jo, des de feia molt poc, rector de Corbera de Llobregat "Alta" i havent rebut de Mn. Joan Batlles l'encàrrec de ser el Consiliari de la Jarcf de la Comarca del Llobregat, a mig matí d'un diumenge, En Miquel pujà, en bicicleta, a veure'm, per parlar, amb molt d'interès, sobre el Moviment de Joves de la Jarc/f. Ens vàrem entendre perfectament i jo li vaig demanar que ell acceptés ser el responsable (president) comarcal. Des d'aquell moment tots dos vàrem anar recorrent junts el mateix camí: consiliari i responsable comarcals, consiliari i president diocesans, consiliari i president regionals i consiliari i membre de la comissió nacional de tot el país espanyol. Voldria remarcar dues actituds bàsiques d'En Miquel: la seva disponibilitat i la seva senzillesa; sempre a punt per a servir i sempre amb una senzillesa concreta i eficaç. Cal remarcar, a més del treball pels objectius proposats pel Moviment Jarc/Jarcf de conversió-evangelització, la gran amistat entre tots, dirigents, militants i consiliaris, i que ha perdurat i perdura, com ho podem constatar avui. Moltes vegades ens donen gràcies als mossens pel que hem donat o donem a través del nostre ministeri, però amb tota sinceritat vull manifestar que jo reconec que en el meu ministeri de sacerdot i de consiliari he rebut molt més del que he donat.
Gràcies, moltes gràcies, Miquel!
Francesc Mestre
Gràcies, moltes gràcies, Miquel!
Francesc Mestre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
