Homilia de la celebració del comiat

MIQUEL REVERTER, 7 d'octubre del 2008. Sant Vicenç dels Horts

Els amics ens sentim ben units amb la Julita, els fills, Francesc, Marc i Núria, amb la Susanna, amb la germana Maria Assumpció el germà Josep i cunyada Asumpció, i tota la família. I amb ells donem gràcies a Déu per la vida del Miquel, que ens ha regalat tots aquests anys. Havíem desitjat que hi fos més temps entre nosaltres -que hi serà d'una altra manera- però ens consola el fet que han sigut anys intensos i que heu pogut estar al costat d'ell en aquest darrer tram de la seva vida, assaborint bells moments i ben units. Ho fem aquí a l’Església de Sant Vicenç, on fa quinze anys també celebràvem, amb tant de goig i agraïment, l’aniversari 25 del vostre casament.

El Miquel ha fet honor al seu nom. L'Arcàngel té el nom de lluitador. I efectivament, ha lliurat un bon combat. No s'ha rendit mai. I sempre ha mantingut la fortalesa d'ànim i la serenor per afrontar els moments difícils. Un home d'una gran resistència, entrenat a les males jugades del temps, que fa anar una collita en orris. Un home recte, sense giragonses, que ha entomat la malaltia com qui accepta una pluja fora de temps i no s'hi rebela.

El Miquel, pràcticament no s'ha queixat. -Com va Miquel? -Li déiem. -No jo bé! Si em trobo bé...! Però la malaltia també, afegia sorneguer...amb aquell humor de saviesa pagesa, que diu sense acabar de dir, però que s'enten tot.

Ha trepitjat el seu terròs sempre, fins que les cames l'han pogut portar al camp. Jubilar-se no volia dir renunciar-hi, sinó fer alguna cosa pel plaer de fer-la, sense les presses i el neguit professional. I tenia les seves estimades oliveres ben a prop, a dins de casa com qui diu, i podi vigilar-les que no s'hi abraonés algun estol d'estornells...

Tenia, té, els nets, el Pau i el Jordi, aquesta fornada de canalla que li tenien el cor robat amb les seves sortides enginyoses i amb l'enrenou que feien fins i tot a l'hospital...La família, la terra, Sant Vicenç dels Horts...A Molins hi havia trobat la dona, el cor, i la fira...i el pregó ... i a Sant Vicenç hi tenia els peus, les arrels, la sava...i des d'aquesta realitat tant propera tenia tot Catalunya, amb tants amics de la JAC de totes les comarques, i amb tantes il.lusions i fe compartides i amb la seva Unió de Pagesos. N'explicava les discussions com si encara s'hi trobés...cada dimarts ja se savia...I resseguia l'AVUI per sentir el batec del país i assenyalar tot el que quedava per fer, des del seu sentit de compromís que havia après de ben jove. Ha plantat arbres de tota mena i molts dels que sou aquí teniu un bell record de la seva amistat i de saber plantar-los com cal, com s’ha de fer amb un Castell d’aquests dels castellers...I hem pogut ser acollits a Ca’l Reverter, per sopar, per a fer-hi festa, o fins i tot estada llarga...Sempre ens hem sentit acollits.

Aquests darrers anys, amb la Julita, han pogut refer amistats d’anys i fins i tot recuperar la memòria d'aquells temps –els papers de la JAC –entre aquests papers hi vam trobar aquella obre de teatre de l’Enric- en què es van conèixer tot resseguint comarques. Un bon gruix de trobades, de dinars, d'aniversaris...que la vostra tribu, tant ampla, feu amb una trsaça i dedicació extraordinaris i envejables...les frases, les fotos d'àlbum i els records van teixint aquest humus familiar i d'amistat del qual s'alimenta tot, com el planter del Miquel.

Ha estat doncs una vida intensa, disfrutada, compartida, de records profunds i agraïts...l'important és viure amb intensitat. El Miquel ha viscut amb passió la vida i l'ha compartit intensament amb la Julita...Per això el seu fruit, els llucs del seu arbre, tenen la sava que els donarà la força d'ara endavant.

Com ho hem escoltat de l’evangeli, amb aquesta comparació que fa Jesús. La llavor, per a nèixer i donar fruit, ha de fer com si es morís. Això no és solament una metáfora per explicar el misteri de la mort sinó per a explicar sobretot, el misteri de la vida. És en la vida que ja donem pas a una nova manera de ser, que és estimar i donar-se als altres...

I això no es fa sense posar-hi tot el que som i sentim, sense morir a aspectes que frenen les nostres capacitats d’estimar, de madurar i de crèixer. No es fa sense esforç. Ara que prediquem tant la cultura de l’esforç, cal que ens admirallem en testimonis com el del Miquel, que com li deia a la Julita, el primer és el primer, tot deixant altres coses que també li plaïen però havia de sacrificar-les.

Ho heu compartit tot, oi Julita, totes les decisions i per això se’na va, deies, com la meitat de la teva vida – el tindràs d’una altra manera, com ha estat també aquest temps, amb què heu pogut assaborir noves emocions, sentiments i conviccions. Avui, m’has dit, també és resta laudes amb ell, al matí, les laudes de Montserrat que es retransmeten en directe per radioestel. Ho has fet d’una altra manera. Com el Marc i el Francesc i la Núria el trobareu i hi parlareu d’una altra manera...però el tindreu a prop.

El Miquel ha estat una benedicció per a tots vosaltres, per a tots nosaltres. Déu envia els seus àngels que ens protegiesen i ens conforten i ens animen a treballar pels altres, pel Regne de la Justicia i de la Pau. Ell, el Miquel, ha estat un d’ells que ha marcat els senyals de pista perquè retrobem el Senyor en tota la seva Creació.
Que l’arcàngel Sant Miquel el porti a la presencia del Pare de tot Bé, de tot Consol i de tota Pau. Amén.

Josep Ma Fisa